Orígens del conflicte. Cop d'estat de 1999 L'origen del brot de violència a Costa d’Ivori que va emergir a la premsa internacional el passat novembre, hem de buscar-lo el dia 24 de desembre de 1999, dia del cop d'estat militar del general Robert Gueï amb el suport d'un aspirant a president nascut a Burkina Fasso, Alassane Ouattara. Aquest cop d'estat va fer caure del govern el llavors president, Heri Honan Bedié, acusat de corrupció.
Aquest fet va provocar moviments polítics, desestabilització social i paralitzacions de l'ajut econòmic de la comunitat internacional. El general R. Gueï va intentar perpetuar-se al poder reformulant la constitució per tal que tan sols els ivorians fossin els que poguessin accedir a llocs de poder. Amb aquesta iniciativa, perjudicava greument les aspiracions de qui li va donar suport, Alassane Ouattara. Aquesta situació però, només va prolongar-se un any, ja que per les pressions internacionals i de la UE, va veure's obligat a organitzar eleccions per escollir un nou cap de govern. Hi va haver llavors, l'intent de frau electoral per part de R. Gueï. Però gràcies a les manifestacions de la població i de més pressions internacionals, qui definitivament va arribar al poder, fou l'actual president, Laurent Gbagbo. Qui realment va escollir el poble. Socialista i cristià, rebia tot el suport del llavors també cap de govern de la república francesa, Lionel Jospin. La situació sota el mandat de Laurent Gbagbo La situació però, va desembocar en un conflicte armat al setembre del 2002. Aquest conflicte enfrontava, i enfronta avui, dues parts. Per una banda, els rebels, organitzats sota el nom de Forces Nouvelles (Forces Noves, FN) dirigides per Guillaume Soro, i les forces governamentals de L. Gbagbo. Els rebels varen fer-se amb la part nord, (s'inclou la zona de Boauké i també la Vall de Bandama, zones amb poca seguretat i amb pocs recursos i infrastructures) i el govern va fer-se amb el sud del país. França va desenvolupar el paper de força mediadora i es diu que va evitar un cop d'estat contra L. Gbagbo, però el que sí va ocórrer fou que aquest enfrontament armat va provocar el desplaçament de la població cap a zones més segures durant els mesos de setembre a desembre del 2002 i també molts morts. La situació va desbocar-se i ni el govern ni els militars fidels al govern varen aconseguir el control sobre les forces rebels. Així fou com el país va quedar dividit en dues zones ben diferenciades. Fou al gener del 2003, quan es va signar l'acord de pau entre les forces rebels i el govern a través de la mediació de l’ONU i el govern francès liderat per L. Jospin, els quals ja havien enviat cascos blaus a la zona. Cal dir també que en aquest conflicte hi prenen part països limítrofs com són Burkina Fasso o Libèria, donant suport als rebels amb armes, homes i diners. Malgrat aquests acords de pau, la situació no s'ha estabilitzat i per aquest motiu, aquests dies tornen aparèixer als mitjans notícies sobre noves revoltes al país que tornen enfrontar les dues parts, les forces opositores i les forces que defensen el govern. Quins són els interessos de França a Costa d'Ivori? Actualment, el govern té com a objectiu tornar a controlar aquesta zona centre per tal que la població retorni al seus llocs d'origen. Però serà una tasca ben difícil per a ells, ja que el govern francès liderat avui pel conservador Jacques Chirac, no està per la causa de L. Gbagbo, sinó que dóna el seu suport als rebels liderats per G. Soro. Això significa que L. Gbagbo no té prou força per normalitzar la situació i fer-se amb la zona nord rebel. Cal tenir present que França, com a potència excolonial, continua avui amb molts interessos sobre aquella zona. Se l'acusa per tant, de no ser un bon agent mediador per aquesta doble condició. Costa d'Ivori pot suposar per França controlar una de les ciutats que ha esdevingut motor econòmic en aquella zona tan desfavorida, Abidjan. On hi ha unes 1000 empreses d'origen francès registrades com a ivorianes. A més, Costa d'Ivori és també un país on hi cal desenvolupar aspectes com ara les telecomunicacions, les vies ferroviàries o la gestió de l'aigua. Un pila de possibilitats de negoci de les quals, França i tampoc Estats Units, no hi són indiferents. Últim esclat de violència a Costa d'Ivori Pel que fa a aquest últim esclat violent a Costa d'Ivori, cal dir que es deu a la violació dels acords de Pau firmats a Marcoussis (França) durant el 2004. En aquests acords s'exigia el desarmament de les dues parts. Però el govern, va atacar les forces rebels del nord a Boauké, va matar a 9 soldats francesos. Això va provocar la resposta immediata de França que va destruir tota l’aviació de Costa d'Ivori: dos avions i sis helicòpters. Tal i com està la situació doncs, L. Gbagbo té davant seu un panorama força complicat. Ara són els rebels de G. Soro qui tenen superioritat, gràcies al suport de França. Només dir que de cara el 2005, estaven previstes eleccions. Davant d'aquesta situació no sabem si serà possible la seva celebració. Amb tot plegat, L. Gbagbo ha optat per un discurs nacionalista, per tal de crear una oposició contra els interessos francesos; però també de Burkina Fasso o Libèria que pretenen desestabilitzar la zona per interessos de la seva pròpia sobirania nacional. A partir d'aquí molts mitjans de comunicació acusen amb paraules i imatges, a l'actual president per afavorir i manipular la seva població per tal que vagi a la caça de blancs, amb els corresponents incendis, saquejos i destrosses. Tot donat una visió de la població ivoriana com una gent més aviat primitiva i sense massa criteri. Podríem, en principi, dubtar d'una percepció tan etnocentrista ja que molts dels ferits i morts pertanyen a la població civil sense distinció de cap mena. Segons informacions de la Fundació Akwaba, amb seu a Bouaké, als hospitals d'Abidjan hi ha més de 1000 ferits de bala, pallisses i metralla. La majoria són joves, d'entre 20-25 anys, i també moltes dones. Desenes (més de 50 persones) han perdut la vida per oposar-se amb les seves mans i la seva veu als militars francesos. Els francesos, per la seva banda, van armats i estan protegits per les Nacions Unides. Tal com dèiem, no existeixen massa mitjans de comunicació que donin una altra versió als fets. França no conforme amb visualitzar l'agonia d'un poble i malmetre la seva sobirania, també fa servir la guerra mediàtica per sortir triomfant en aquest combat tant deslleial. La població està molt indignada pel comportament de França tant per la seva ofensiva militar contra els civils, com per les declaracions fetes per J. Chirac sobre L. Gbagbo "és un govern feixista i qüestionable”. Informació elaborada pel Grup d’Àfrica Negra de la Lliga dels Drets dels Pobles Article publicat a la revista Papers 31/2005
|
Articles i Recursos 
