Un any a la Casa Blanca no ha domesticat Donald Trump i ens arrossega a un 2108 d’alt risc. A les tensions pròpies d’una geopolítica inestable s’hi afegeixen les intrínseques d‘un president narcisista, impredictible i amb la capacitat per exercir el càrrec molt qüestionada. Com havia profetitzat Obama, el 9 de novembre del 2016, l’endemà que Trump guanyés les eleccions presidencials, va tornar a sortir el sol, i per l’est com és costum. La desestabilitzadora victòria del president milionari no va fer trontollar l’astre rei, però sí que, des de llavors, Trump fa tremolar la Casa Blanca, els Estats Units i la resta del planeta.
La victòria de Trump va ser tan inesperada que, segons les últimes revelacions, ni ell ni el seu equip no l’havien imaginada. Ho explica amb detalls sucosos el llibre del periodista Michael Wolff, « Fire and Fury, Inside the Trump White House » (Foc i Fúria, Dins de la Casa Blanca de Trump), que s’ha convertit en la sensació editorial de l’inici de l’any als Estats Units. Al llarg de les 321 pàgines del llibre, els col·laboradors més pròxims a Trump el qualifiquen d’“idiota”, el descriuen com un nen, un personatge que necessita satisfacció immediata, que exigeix que tot giri al seu voltant. També s’hi revela com Trump mai no va pensar que podia guanyar. Va enfocar la campanya com una operació de promoció personal. La que considerava segura derrota no importava tant com la popularitat que sumaria durant la campanya. Trump es convertiria en marca mundial, en una posició que li permetria afavorir els negocis que ja tenia i emprendre’n de nous, com la creació d’una cadena de televisió.
Els càlculs de Trump van ser erronis i va convertir-se en el candidat menys preparat que mai ha accedit al despatx oval. Des de llavors, aquest dèficit de preparació, afegit als dubtes sobre la seva capacitat mental i els escàndols constants han convertit la Casa Blanca en una zona sísmica permanent, amb abundància de dimissions i cessaments. Del triunvirat de lloctinents amb què es va rodejar Trump a l’inici, només en queda el gendre, Jared Kushner. Els altres dos, el cap de gabinet, Reince Preibus, un republicà moderat, i l’assessor estratègic, Steve Bannon, un agitador extremista, han saltat. Una altra dimissió sonada va ser la de l’assessor de seguretat nacional, Michael Flynn, investigat per les connexions russes, que només va durar 23 dies al càrrec.
Tots els qui han substituït els dimissionaris han arribat amb el propòsit de contenir els excessos d’un president que al vespre es tanca a l’habitació privada de la Casa Blanca per, amb estil adolescent, engrapar una hamburguesa amb formatge, devorar televisió en les tres pantalles que hi té instal·lades i disparar el twitter, la gran arma que utilitza per incendiar les xarxes socials. Fins ara, tots els nou nomenats han fracassat en els seus objectius moderadors.
Amèrica Primer
En un any, la Casa Blanca ha sofert un canvi radical, una revolució que fa dubtar de si mai tornarà a ser la mateixa. Ha passat de la rectitud moral, els conceptes ètics i l’eloqüència elegant de l’era Obama a l’exaltació de l’egoisme, la crida als instints més bàsics i el populisme barroer de Trump. Un plantejament que sintetitza un dels eslògans de l’actual president: “America First”(Amèrica Primer), que recull la tradició aïllacionista del període d’entreguerres i l’extén a tots els àmbits. S’expulsen immigrants que suposadament esgarrapen llocs de treballs als locals, s’aixequen barreres comercials per evitar la competència de productes estrangers i es renuncia al paper de gendarme mundial. Uns Estats Units reclosos en ells mateixos que deixen el terreny expedit a altres potències mundials com la Xina, decidida a ocupar aquest espai. Trump compagina aquesta visió aï- llacionista de la política exterior amb una admiració confessa per règims autoritaris com el de Vladimir Putin. El setembre del 2016, el llavors candidat afirmava que Putin “té un fort control sobre el seu país”. Dalt del portaavions desarmat Intrepid, ancorat a Nova York, i dirigint-se a públic format majoritàriament per veterans, Trump lloava Putin: “És un sistema diferent, i no és que a mi m’agradi aquell sistema, però certament, en aquell sistema, Putin és un líder. Molt més que el nostre president (Obama)”. Admiració de Trump pel mateix Putin a qui s’acusa d’interferir en la campanya presidencial nord-americana amb un exèrcit cibernètic intoxicador i propagador de fake news.
La separació de poders molesta Trump, que ha vist com el legislatiu se li resisteix en ocasions, i com el judicial li ha frenat iniciatives emblemàtiques. El president milionari està posant a prova el sistema de checks and balances (equilibris i contrapesos) dissenyat per evitar abusos del poder executiu. No s’ha estat, per exemple, de cessar el director de l’FBI en comprovar que no seguia les seves instruccions de no investigar el seu entorn per les connexions amb Rússia. La temptació autoritària guanya pes en uns moments en què les democràcies travessen moments difícils, amb moviments populistes interns que les desestabilitzen, mentre augmenta el prestigi dels règims “il· liberals”, que prometen eficàcia i menystenen les llibertats. En aquesta batalla per imposar les seves directrius, Trump compta amb una gran arma, les xarxes socials. L’ús obsessiu del twitter li permet mantenir la iniciativa, guiar l’opinió pública i contentar els fidels. Ell considera que els mitjans de comunicació tradicionals són “l’enemic”, i els qualifica repetidament de fabricants de fake news, notícies falses com les que van perjudicar especialment la seva rival política, Hillary Clinton. Amb habilitat de malabarista, Trump s’ha apropiat del concepte per llançar-lo contra qualsevol crí- tica a les seves actuacions.
La complicada relació amb Europa
Europa ho té difícil amb uns Estats Units dirigits per Donald Trump. Emmanuel Macron a França i Angela Merkel a Alemanya, dos països clau, encarnen polítiques radicalment diferents a les del president nord-americà. Fins i tot el Regne Unit, amb una Theresa May més necessitada que mai de la “relació especial” amb els Estats Units, marca distàncies. Els europeus han obert el paraigua per afrontar la tempesta que ve. Han vist els Estats Units desertant de l’Acord de París per frenar el canvi climàtic; pateixen la inconsciència amb què Trump relativitza la solidaritat entre socis de l’OTAN; i intenten resistir les andanades proteccionistes de Washington contra l’OMC (Organització Mundial de Comerç). També han d’actuar de bombers per apagar els incendis que provoca l’administració nord-americana quan reconeix Jerusalem com a capital d’Israel o quan amenaça de trencar el Pacte Nuclear amb l’Iran. És una Europa preocupada que dóna per fet que 5 Opinió durant el 2018 es multiplicaran les friccions amb els Estats Units de Donald Trump.
El meu botó és més gran
De Trump inquieta el fons i escandalitzen les formes. Preocupa la seva política migratòria i indigna quan utilitza l’expressió racista “forats de merda” per referir-se als països d’on procedeixen els immigrants. Alarma l’escalada verbal amb Corea del Nord i deixa estupefacte la frase que va dirigir al líder d’aquella dictadura, Kim Jon-un: “Jo també tinc un botó nuclear, però és molt més gran i poderós que el seu”. Són molt més que sortides de to o excessos barroers d’un president perdonavides, fins al punt que s’ha obert un debat públic sobre la seva capacitat per exercir el càrrec. El professor de l’Escola d’Educació de Harvard, Howard Gardner, ha formulat un diagnòstic contundent: és un cas de manual de desordre narcisista de la personalitat. Ho va afirmar en un dossier sobre l’estat mental de Trump publicat per la revista Vanity Fair.
Desmuntant Obama
En arribar a la presidència, una de les obsessions de Trump era desmuntar el llegat deixat per Obama després de 8 anys de mandat. Ho està aconseguint en política migratòria, multiplicant les expulsions i vetant l’entrada de ciutadans de 6 països amb majoria musulmana. També ha eliminat moltes de les mesures adoptades contra el canvi climàtic retirant els Estats Units de l’Acord de París i col·locant un negacionista, Scott Pruitt, al capdavant de l’Agència de Medi Ambient. En canvi, ha fracassat en una de les iniciatives emblemàtiques, eliminar l’Obamacare, la reforma del sistema sanitari que va ampliar la cobertura mèdica als ciutadans nord-americans. La políticament neutre Oficina de Pressupostos del Congrés va calcular que suprimir-lo deixaria 32 milions de persones sense cobertura durant els pròxims deu anys. El temor a aquestes repercussions i la divisió entre els republicans han impedit fins ara que s’eliminés l’Obamacare.
El gran èxit de Trump en el seu primer any ha estat l’aprovació d’una profunda reforma fiscal que afavoreix descaradament els més rics, de forma més moderada i temporal la classe mitjana, i que carregarà el pressupost nord-americà amb un dèficit descomunal. La reforma suposa una enorme reducció d’impostos i es basa en la corba de Laffer, la teoria econòmica que dóna per fet que qualsevol rebaixa fiscal és positiva i capaç de generar més activitat.
Al cap d’un any de mandat, es poden fer algunes constatacions sobre l’impacte del fenomen Trump. El personatge segueix amb altes quotes d’impopularitat, però entre els fidels convençuts el suport no s’esquerda, i els republicans moderats han desertat de l’escena política deixant-li el terreny lliure. En canvi, les seves capacitats per exercir de president són cada dia més contestades. A nivell mundial, s’ha confirmat el que es temia: a la Casa Blanca hi ha un desestabilitzador en cap.
La victòria de Trump va ser tan inesperada que, segons les últimes revelacions, ni ell ni el seu equip no l’havien imaginada. Ho explica amb detalls sucosos el llibre del periodista Michael Wolff, « Fire and Fury, Inside the Trump White House » (Foc i Fúria, Dins de la Casa Blanca de Trump), que s’ha convertit en la sensació editorial de l’inici de l’any als Estats Units. Al llarg de les 321 pàgines del llibre, els col·laboradors més pròxims a Trump el qualifiquen d’“idiota”, el descriuen com un nen, un personatge que necessita satisfacció immediata, que exigeix que tot giri al seu voltant. També s’hi revela com Trump mai no va pensar que podia guanyar. Va enfocar la campanya com una operació de promoció personal. La que considerava segura derrota no importava tant com la popularitat que sumaria durant la campanya. Trump es convertiria en marca mundial, en una posició que li permetria afavorir els negocis que ja tenia i emprendre’n de nous, com la creació d’una cadena de televisió.
Els càlculs de Trump van ser erronis i va convertir-se en el candidat menys preparat que mai ha accedit al despatx oval. Des de llavors, aquest dèficit de preparació, afegit als dubtes sobre la seva capacitat mental i els escàndols constants han convertit la Casa Blanca en una zona sísmica permanent, amb abundància de dimissions i cessaments. Del triunvirat de lloctinents amb què es va rodejar Trump a l’inici, només en queda el gendre, Jared Kushner. Els altres dos, el cap de gabinet, Reince Preibus, un republicà moderat, i l’assessor estratègic, Steve Bannon, un agitador extremista, han saltat. Una altra dimissió sonada va ser la de l’assessor de seguretat nacional, Michael Flynn, investigat per les connexions russes, que només va durar 23 dies al càrrec.
Tots els qui han substituït els dimissionaris han arribat amb el propòsit de contenir els excessos d’un president que al vespre es tanca a l’habitació privada de la Casa Blanca per, amb estil adolescent, engrapar una hamburguesa amb formatge, devorar televisió en les tres pantalles que hi té instal·lades i disparar el twitter, la gran arma que utilitza per incendiar les xarxes socials. Fins ara, tots els nou nomenats han fracassat en els seus objectius moderadors.
Amèrica Primer
En un any, la Casa Blanca ha sofert un canvi radical, una revolució que fa dubtar de si mai tornarà a ser la mateixa. Ha passat de la rectitud moral, els conceptes ètics i l’eloqüència elegant de l’era Obama a l’exaltació de l’egoisme, la crida als instints més bàsics i el populisme barroer de Trump. Un plantejament que sintetitza un dels eslògans de l’actual president: “America First”(Amèrica Primer), que recull la tradició aïllacionista del període d’entreguerres i l’extén a tots els àmbits. S’expulsen immigrants que suposadament esgarrapen llocs de treballs als locals, s’aixequen barreres comercials per evitar la competència de productes estrangers i es renuncia al paper de gendarme mundial. Uns Estats Units reclosos en ells mateixos que deixen el terreny expedit a altres potències mundials com la Xina, decidida a ocupar aquest espai. Trump compagina aquesta visió aï- llacionista de la política exterior amb una admiració confessa per règims autoritaris com el de Vladimir Putin. El setembre del 2016, el llavors candidat afirmava que Putin “té un fort control sobre el seu país”. Dalt del portaavions desarmat Intrepid, ancorat a Nova York, i dirigint-se a públic format majoritàriament per veterans, Trump lloava Putin: “És un sistema diferent, i no és que a mi m’agradi aquell sistema, però certament, en aquell sistema, Putin és un líder. Molt més que el nostre president (Obama)”. Admiració de Trump pel mateix Putin a qui s’acusa d’interferir en la campanya presidencial nord-americana amb un exèrcit cibernètic intoxicador i propagador de fake news.
La separació de poders molesta Trump, que ha vist com el legislatiu se li resisteix en ocasions, i com el judicial li ha frenat iniciatives emblemàtiques. El president milionari està posant a prova el sistema de checks and balances (equilibris i contrapesos) dissenyat per evitar abusos del poder executiu. No s’ha estat, per exemple, de cessar el director de l’FBI en comprovar que no seguia les seves instruccions de no investigar el seu entorn per les connexions amb Rússia. La temptació autoritària guanya pes en uns moments en què les democràcies travessen moments difícils, amb moviments populistes interns que les desestabilitzen, mentre augmenta el prestigi dels règims “il· liberals”, que prometen eficàcia i menystenen les llibertats. En aquesta batalla per imposar les seves directrius, Trump compta amb una gran arma, les xarxes socials. L’ús obsessiu del twitter li permet mantenir la iniciativa, guiar l’opinió pública i contentar els fidels. Ell considera que els mitjans de comunicació tradicionals són “l’enemic”, i els qualifica repetidament de fabricants de fake news, notícies falses com les que van perjudicar especialment la seva rival política, Hillary Clinton. Amb habilitat de malabarista, Trump s’ha apropiat del concepte per llançar-lo contra qualsevol crí- tica a les seves actuacions.
La complicada relació amb Europa
Europa ho té difícil amb uns Estats Units dirigits per Donald Trump. Emmanuel Macron a França i Angela Merkel a Alemanya, dos països clau, encarnen polítiques radicalment diferents a les del president nord-americà. Fins i tot el Regne Unit, amb una Theresa May més necessitada que mai de la “relació especial” amb els Estats Units, marca distàncies. Els europeus han obert el paraigua per afrontar la tempesta que ve. Han vist els Estats Units desertant de l’Acord de París per frenar el canvi climàtic; pateixen la inconsciència amb què Trump relativitza la solidaritat entre socis de l’OTAN; i intenten resistir les andanades proteccionistes de Washington contra l’OMC (Organització Mundial de Comerç). També han d’actuar de bombers per apagar els incendis que provoca l’administració nord-americana quan reconeix Jerusalem com a capital d’Israel o quan amenaça de trencar el Pacte Nuclear amb l’Iran. És una Europa preocupada que dóna per fet que 5 Opinió durant el 2018 es multiplicaran les friccions amb els Estats Units de Donald Trump.
El meu botó és més gran
De Trump inquieta el fons i escandalitzen les formes. Preocupa la seva política migratòria i indigna quan utilitza l’expressió racista “forats de merda” per referir-se als països d’on procedeixen els immigrants. Alarma l’escalada verbal amb Corea del Nord i deixa estupefacte la frase que va dirigir al líder d’aquella dictadura, Kim Jon-un: “Jo també tinc un botó nuclear, però és molt més gran i poderós que el seu”. Són molt més que sortides de to o excessos barroers d’un president perdonavides, fins al punt que s’ha obert un debat públic sobre la seva capacitat per exercir el càrrec. El professor de l’Escola d’Educació de Harvard, Howard Gardner, ha formulat un diagnòstic contundent: és un cas de manual de desordre narcisista de la personalitat. Ho va afirmar en un dossier sobre l’estat mental de Trump publicat per la revista Vanity Fair.
Desmuntant Obama
En arribar a la presidència, una de les obsessions de Trump era desmuntar el llegat deixat per Obama després de 8 anys de mandat. Ho està aconseguint en política migratòria, multiplicant les expulsions i vetant l’entrada de ciutadans de 6 països amb majoria musulmana. També ha eliminat moltes de les mesures adoptades contra el canvi climàtic retirant els Estats Units de l’Acord de París i col·locant un negacionista, Scott Pruitt, al capdavant de l’Agència de Medi Ambient. En canvi, ha fracassat en una de les iniciatives emblemàtiques, eliminar l’Obamacare, la reforma del sistema sanitari que va ampliar la cobertura mèdica als ciutadans nord-americans. La políticament neutre Oficina de Pressupostos del Congrés va calcular que suprimir-lo deixaria 32 milions de persones sense cobertura durant els pròxims deu anys. El temor a aquestes repercussions i la divisió entre els republicans han impedit fins ara que s’eliminés l’Obamacare.
El gran èxit de Trump en el seu primer any ha estat l’aprovació d’una profunda reforma fiscal que afavoreix descaradament els més rics, de forma més moderada i temporal la classe mitjana, i que carregarà el pressupost nord-americà amb un dèficit descomunal. La reforma suposa una enorme reducció d’impostos i es basa en la corba de Laffer, la teoria econòmica que dóna per fet que qualsevol rebaixa fiscal és positiva i capaç de generar més activitat.
Al cap d’un any de mandat, es poden fer algunes constatacions sobre l’impacte del fenomen Trump. El personatge segueix amb altes quotes d’impopularitat, però entre els fidels convençuts el suport no s’esquerda, i els republicans moderats han desertat de l’escena política deixant-li el terreny lliure. En canvi, les seves capacitats per exercir de president són cada dia més contestades. A nivell mundial, s’ha confirmat el que es temia: a la Casa Blanca hi ha un desestabilitzador en cap.